Per una d'aquelles casualitats de la vida, al voltants de l'any 1994 vaig acompanyar un bon amic a fer el seu primer salt en paracaigudes al Centre de Paracaigudisme Costa Brava d'Empuriabrava (Girona - Espanya). Es tractava de fer un salt en tàndem (lligat a un instructor) i jo només l'acompanyava per veure l'espectacle, però sense cap intenció de llançar-me al buit des d'un avió...de fet, sempre havia comentat que l'experiència havia d'ésser preciosa, però que a mi no m'hi busquessin!!! 

Una vegada els meus amics van haver fet tota la paperassa oficial abans de saltar, l'Anna Dalmau, que en aquells moments portava l'oficina del Centre de Paracaigudisme, em va preguntar...i tu per què no saltes? Els minuts posteriors a aquella pregunta van ser terribles... em debatia entre el seny i la rauxa... finalment em van convèncer i als pocs minuts ja era sobre un avió blanc preciós... una Pilatus Porter PC6, un dels avions per excel·lència per practicar aquest esport. 

Aquell primer vol amb l'avioneta no l'oblidaré mai... durant la pujada, les vistes de l'Empordà, la Costa Brava i el Canigó donant la benvinguda a tota la Serralada Pirinenca van ser un espectacle per als meus ulls, fins que el pilot va trencar aquest encant i va donar el senyal de dos minuts per saltar... 

Allà dalt, a 4000 metres, pensava que m'havia tornat boig, fins que de sobte es va obrir la porta i el buit davant meu...

Llavors tot va passar molt ràpid...l'instructor (en Laurent Lobjoit, en "Lob" pels amics) em va fer agafar la posició, ens vam acostar a la porta i.............quins primers moments... ens trobàvem en caiguda lliure, sense res als peus, en el buit en el sentit més literal de la paraula, però la sensació que tenia era d'estar flotant...no hi havia pànic, només pau d'esperit... una sensació mai viscuda fins aquell moment, una experiència que només la podrien descriure els ocells... 

A 1500 metres, després de caure quasi un minut,  es va obrir el paracaigudes i davant meu un altre espectacle: els canals d'Empúriabrava i la Badia de Roses amb tot el seu esplendor. En aquell moment em vaig girar i li vaig dir a l'instructor quasi plorant d'emoció ...aquesta no serà la darrera vegada que saltaré!!!! 

Aquell dia la meva vida va fer un tomb...aquest esport ha canviat la meva vida i m'ha ajudat a valorar les coses més petites.  Aquest esport m'ha ensenyat a treballar en equip. Aquest esport m'ha ensenyat a no atabalar-me a la primera i a intentar sempre veure el got mig ple, relativitzant els problemes més irresolubles "a priori". Aquest esport...o potser aquesta filosofia de vida m'ha ensenyat a anar superant les pors de la vida, però per sobre de tot m'ha donat grans moments i felicitat, que de retruc he intentat transmetre a tots els que m'envolten i m'han envoltat. 

Avui, amb més de 4000 salts, i ja quasi transcorreguts més de 15 anys des d'aquell primer salt al buit, m'alegra poder dir-vos que he tingut la gran sort de participar i assolir 2 rècords del món en Grans Formacions en Caiguda Lliure, un récord Guiness de Vol Massiu en Paracaigudes, diversos títols nacionals i varis salts molt, però que molt especials. 

És per tot això, i per tot el que el Paracaigudisme m'ha donat  en el meu caminar per la vida, que li vull fer un petit homenatge en aquest weblog i la raó per la que ho vull compartir amb tots vosaltres... 

... i tal i com va fer l'Anna amb mi aquell, ja llunyà, any 1994 us pregunto...i vosaltres per què no salteu?