A voltes la vida et colpeix amb fets inesperats que et deixen un buit a l’ànima… aquest és el cas del traspàs del nostre gosset, en “Sandy”, el proppassat 27 de juliol de 2023 a quarts de tres de la matinada, en la flor de la vida, després d’una sobtada, accelerada i mortal malaltia.

En Sandy per a la nostra família no era una simple mascota, en Sandy per a nosaltres havia esdevingut un membre més de la família, una “personeta” molt trempada i intel·ligent que només li faltava parlar (de fet sempre li dèiem Sandy Lagares i Mir)... amb la seva expressió ens ho deia tot... ens estimava, ens donava carinyo, tendresa, companyia, feia de despertador (inclusiu a altes hores de la nit ????), caçava mosques i abelles, feia trapelleries, s’escapava... i fins i tot trobava senglars a la bardissa... sens dubte també va ajudar als meus fills a ser més responsables i va aportar el seu “granet de sorra” a una millor cohesió, integritat i unitat familiar... la seva pèrdua per tant, es fa difícil de pair i, tot i que era un gosset bretonet, es fa difícil de creure que darrere d’aquell senzill animalet no hi hagués un bri d’espiritualitat.

Sovint, quan ens trobem amb fets inesperats m’encomano al Senyor i solo dir: “això que ha passat ha estat per alguna raó, però confio en Vós”... sí, suposo que ha estat per una raó superior, allunyada del nostre abast, sovint incomprensible, una raó que em porta a la reflexió!

Avui, en aquesta hora trista em pregunto a mi mateix, si hi pot haver alguna raó perquè el Senyor s’hagi emportat en Sandy a mitja vida... i sí, n’he trobat vàries:

La primera és que, a voltes i per motius de l’atabalament quotidià, no vam estar prou per ell quan més ens ho demanava. Això ja no ho podrem canviar, i em sap molt greu, però cal que aprofitem l’aprenentatge que ens dona aquesta lliçó... cal que aprenguem a desempallegar-nos de l’acceleració del món actual i puguem dedicar temps de valor a aquells que tenim més a prop, a aquells que més ens estimen i estimem, perquè compartir el temps és donar vida, compartir el temps és un acte d’amor, perquè qui comparteix el temps comparteix la seva ànima!

La segona és que en Sandy era un gosset que allà on anava es feia estimar, era juganer i s’obria a tothom, no tenia cap malícia de res... era una ànima innocent, tenia un cor gran i obert... i jo em pregunto: quantes vegades endurim els nostres cors per malentesos sense sentit? Quantes vegades tanquem les nostres vides als nouvinguts sense donar-los cap oportunitat? Només desitjo que aquesta generositat d’esperit que ens mostrava en Sandy ens serveixi de model pel nostre quefer vital!

 ... i la darrera és que el Senyor se’ns emporta quan estem madurs... se’ns emporta quan som la millor flor del jardí (a cap jardiner li passa pel cap tallar les flors més lletges)... i en Sandy era la millor flor del nostre jardí!

Ara en Sandy ja no hi és, però restarà sempre en els nostres cors... i n’estic segur que quan emprenguem el nostre “Darrer Viatge” el retrobarem tot jugant amb el Príncep de la Pau... bon viatge amic meu (eeeep i ves amb compte amb els angelets... no els paris, que tot i que porten ales no són ocellets!!)